MANEL

En el seu blog Manel Zaera ha escrit això:

"Recordo aquell dia a primer de BUP -perquè nosaltres encara vam fer EGB, BUP i COU-, que Albert va perdre l'autobús per anar a la Ràpita i que vaig acompanyar-lo al sprint a veure si trobàvem un familiar seu d'Amposta que el portés a casa. Ell de tant en tant també m'ho ha recordat. No sé però, aquell dia vaig tenir la sensació que començava alguna cosa bona entre els dos, l'amistat.Albert i els altres companys de la Ràpita, amb els ampostins, vam tenir una molt bona relació. A l'hora del pati, lligueta de futbol. Per dijous llarder -aquí en diem jarder- anàvem a l'Ermita del Montsià, en grup ampostins i rapitencs, des d'Amposta, a peu. Quan l'estiu estava a la porta de casa anàvem a passar un dia a la platja a la Ràpita. Els dissabtes anàvem al ball a La Lira, després The Central. A Carnestoltes, a la Castanyada, ... qualsevol data era bona perquè quedéssim i ens ho passéssim bé.Albert em va deixar un bon dia una cinta amb una recopil·lació d'un grup. Em sonaven. Coneixia aquella cançó, Perfect World. Les altres no les coneixia però, em van encantar. Eren Huey Lewis & the News. Sempre li he dit a Albert que tenia una retirada a Huey -bé, abans més, quan tenia més cabell-. Des d'aleshores Huey Lewis & the News ha estat molt més que un grup de música, molt més que el grup de música de l'adolescència. Ha estat el grup que m'ha acompanyat durant la meva vida i el que, d'alguna manera, ha fet que Albert i jo no perdem el contacte. Recordeu la pel·lícula Regreso al futuro? La cançó que sona després que a Michael J. Fox li soni el despertador? Fa poc temps que és el meu despertador del mòbil. I com que els mòbils actuals són tan sofisticats, és la que sona quan em truca el meu amic Albert.L'Institut Ramon Berenguer IV d'Amposta, ara IES, em porta bons records, molt bons records. I em va donar, a banda d'una educació que m'ha permés arribar a la universitat, amics que no he perdut, malgrat que el temps ens ha separat una bona temporada. Alguns, com Albert, Esteban, José Ramón, Xavi i Fabián, van venir a la boda de Maria Jesús i meva, van estar plegats a la mateixa taula, i després vam acabar ballant com en els vells temps. Altres no van poder venir, com Cinto, o costa més de veure'ls, com Joan Alfred, Carles, Quique, Txiqui,...Alber canta. Ja fa uns quants anys, tot i que de forma intermitent. Des de fa poc ha représ aquest sa costum de cantar i ho fa amb el grup Albert i la Banda dels 13, dels quals ja us he parlat algunes vegades. Fa uns dies que al bloc penja cançons seves perquè les pugueu escoltar. I avui vaig i em trobo una cançó nova, Perduts, que evoca aquells temps d'Institut que tan bon sabor de boca ens van deixar. I ens la dedica, a mi i a ma germana. Gràcies Albert. Aquestes són aquelles cosetes xicotetes que toquen la fibra. Pels vells temps i pels que vindran."

És un resum tan perfecte de tot el que sento que em reafirmo en la meva posició que hi ha vincles que més enllà de ser engolits pel pas dels anys, guanyen la batalla al temps. L'anècdota que diu en Manel del bus perdut i com ell em va guiar per Amposta corrent a mil per hora a la recerca d'un familiar és la demostració que en la senzillesa dels moments més humils i discrets es troba la grandesa de qui som i els millors records de tots. Gràcies Manel.