Aquest tema el vaig escriure durant el 2002 si no recordo malament en un estat d'eufòria gràcies a l'assaig que vam realitzar alguns ex-membres de "Sglai" juntament amb el Miguel Ángel per tal de vore si feiem alguna cosa de nou i ens reenganxàvem a això de la música de grup. La veritat és que els diferents compromisos personals de cadascú van fer que la cançó mai fos assajada perquè bàsicament no n'hi va haver per a més: entre naixements de fills, casaments i feina tothom estava massa embolicat com per dedicar temps al somni de tornar a muntar una banda de rock.
Aquesta cançó parla de com ens veiem a punt d'entrar a la trentena i intentant recuperar una joventut adolescent que se'ns anava per moments i sense contemplacions. Un punt de vista irònic i positiu sobre la música que ens unia en uns temps on la terrible amenaça de OT assetjava amb la seva banalització de lo que és tocar, cantar i escriure cançons. Sempre he cregut en les cançons que arriben des del sentiment, la qualitat o el missatge amb una veu pròpia i resultava obvi que "mai no hem cregut massa en les modes" amb lo qual aquest és un rock and roll al vell estil amb ganes de fer xalar i al mateix temps dir la nostra. Sempre hem començat els concerts amb aquest tema perquè ve a ser la targeta oficial de presentació del grup, la nostra pròpia declaració d'independència i és per això, que en conseqüència, tenia que obrir el nostre primer disc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada